|
NOTES DEL DIRECTOR
Ramon Barnils (1940-2001) era un periodista que vaig conèixer a Barcelona a principis dels anys noranta. Devorador de llibres, fumador militant, conversador incansable, d'una ironia recalcitrant, havia dirigit el diari de la CNT "Solidaritat Obrera". Darrera de moltes de les coses que deia, s'hi albirava sovint un referent de cert calat, era el pòsit d'una època que molts havien oblidat o que alguns no volien recordar. Parlar dels anys de la República en un país on l'ombra del franquisme encara és molt allargada, em provocà ràpidament una curiositat envers aquell home.
Anys més tard, després de la seva mort, és brindà la possibilitat de fer una pel·lícula que girés al voltant de tot això. Però el que aleshores es va plantejar era un material que estava farcit de dubtes i de llocs comuns, sovint massa mastegats i més aviat excessivament dependents d'un gènere, el reportatge o la reconstrucció històrica; deixant poc marge a l'aprenentatge personal i als interrogants. La qüestió era: com abordar un viatge a la deriva, que en el fons era un viatge de coneixement, seguint les passes d'un home desaparegut prematurament? L'arrebossat de l'assumpte era molt fi, així que vaig plantejar als productors de la pel·lícula la possibilitat d'establir un mètode de treball que em permetés descobrir gradualment els camins pels quals transitar.
Amb la complicitat dels qui entengueren ràpidament la proposta, es proposà organitzar una sèrie d'entrevistes amb tots aquells que d'una manera o altra havien tractat amb Ramon Barnils. No enregistraríem les imatges, sinó el so. El que a priori podia semblar un reguitzell d'intervius radiofòniques glossant les vicissituds del personatge, esdevingué un diari sonor que actuaria de revulsiu per establir el punt de partida de la història. Aquells documents sonors van passar a ser el veritable guió de la pel·lícula, i com a tal, una font inestimable de coneixement i reflexió. Una pauta de treball.
Però els maldecaps no tardaren en arribar. Després de varis mesos d'entrevistes la saturació del personatge esdevingué un fet inqüestionable. Era el moment de parar i agafar certa distància per poder, més tard, reprendre la feina encetada. Vaig trucar l'ajudant de direcció, vam agafar el cotxe i ens en vam anar al poble on havia nascut la mare de Barnils, un lloc enclavat a prop d'uns embassaments, ideal per vagarejar, banyar-se, en definitiva fer el préssec.
Aleshores, en un d'aquells banys solitaris, fou quan tot d'una es presentà la possibilitat d'encavir seriosament a la pel·lícula tota aquella experiència viscuda durant les entrevistes. Per què no parlar d'aquelles peripècies, dubtes i maldecaps al llarg de la història que anàvem a filmar? És a dir, que el detonant de l'aventura que estàvem a punt de començar sorgís de la realitat, de les dificultats d'una persona a l'hora d'escriure uns papers mínimament ordenats sobre l'època de la que sovint parlava un home.
El punt de partida quedava fixat: centrat en aquest cas en el viatge que fan dos germans bessons en una furgoneta per desconectar de la feina, plantejat com una mena de "Road Movie" -durant el rodatge dèiem "Cat Fish Movie"-, en el transcurs del qual anirien trobant-se una sèrie de personatges, que d'una manera o altra establissin un punt de contacte amb el seu univers. Personatges gairebé a la deriva, en un món canviant, capgirat pel saqueig i l'expoliació sistemàtica del territori, on la tendència dels humans a la destrucció de la vida els converteix inexorablement en ombres incertes.
Aquest deambular erràtic havia de ser el denominador comú de tots ells, inclosos els germans. Havia d'aglutinar una manera de ser, en alguns casos llibertària, d'unes persones nascudes a l'any setanta, les coses que havien viscut, la seva relació amb els pares, amb els amics. Uns personatges vistos a través de la mirada de la germana petita dels bessons, nascuda una dècada i escaig més tard, que narraria amb una visió molt personal les coses que van passar als seus germans uns dies d'agost.
Vàrem pensar que una manera interessant de reflectir aquests aspectes era utilitzar certs passatges biogràfics de les persones que participessin en la pel·lícula.
Demanar-los la possibilitat de nodrir la història d'aquest viatge amb les seves vivències personals. Això volia dir elaborar un càsting en funció d'aquestes premisses. Trobar gent que estigués en aquesta tessitura no era fàcil. De fet el que estàvem proposant és que els biografiats esdevinguessin actors de les seves experiències. Ficcionar aquest material humà representava capbussar-se en el món de l'observació de la vida. La participació d'aquestes persones, amb poca experiència en el camp interpretatiu, seria determinant per establir una brúixola prou compacta per endinsar-nos en una història que s'hauria d'anar escrivint dia a dia durant la filmació.
Es tractava d'aprofitar tot el que ens trobéssim en aquell viatge, descartant a priori qualsevol voluntat de transformar l'entorn. El clima sever de sequia extrema anunciat pels meteoròlegs fou determinant a l'hora d'emmarcar el context d'aquella aventura. El tema de la natura, o la complexa relació dels humans amb el medi que els envolta, assolia tot d'una un protagonisme indefugible. Els incendis es multiplicaven al llarg del país, l'alerta era màxima. Mentre preparàvem el rodatge un foc molt virulent devastà gran part de les rodalies on havíem de passar. Durant el procés de muntatge, ja instal·lats a Barcelona, és cremà part del municipi de Riba-Roja d'Ebre on havíem rodat les seqüències de l'embassament.
Teníem molts pocs dies per rodar, ens vam comprometre a filmar tota la història en quatre setmanes. Això representava assumir una feina molt arriscada, on gairebé no hi hauria temps per refer pràcticament res. Era com una fugida endavant, on havíem d'estar alerta a qualsevol cosa que passés. Les condicions físiques serien dures, es tractava de traginar amunt i avall tot l'equip, ficar-se en llocs de difícil accés on els vehicles sovint no hi arribaven. El que a simple vista semblava un passeig per la natura va esdevenir una prova de tenacitat i resistència considerable. El sol, la xafogor, les mosques i els mosquits van ser els nostres companys de viatge.
També la voluntat de satisfer les necessitats immediates, per preservar la frescura i l'autenticitat dels personatges, on la bellesa del paisatge havia d'acabar tenyint la dimensió humana de tots ells, ens va fer plantejar un projecte directe. Això suposava prescindir d'una certa maquinària pesant i utilitzar estructures de producció molt més lleugeres que les habituals en la indústria cinematogràfica estàndard. Havíem de renunciar a certes comoditats, però sense que aquesta decisió representés, en el fons, una pèrdua de qualitat. Qualitat de la imatge, del so, de l'equip humà. La pel·lícula va néixer d'aquesta voluntat i orbita deliberadament en aquest sistema de producció, que cineastes com Jean Renoir ja havien plantejat als anys trenta.
Per optimitzar més els recursos del rodatge vam establir una segona unitat, que cobria aspectes que ens anàvem trobant pel camí i que el gruix de l'equip no podia filmar. Aquesta segona unitat feia fotografies i enregistrava el so, era com una mena de fotonovel·la sonora. Més tard, aquest material gràfic fou determinant a l'hora d'enriquir el muntatge final d'algunes seqüències.
Decidits a mantenir-nos capbussats en aquesta voluntat de ficcionar tot el material que ens anéssim trobant pel camí, vam incorporar deliberadament la història del vell peix gat, que l'any 1974 sembla que un ciutadà alemany va introduir furtivament a l'embassament de Riba-Roja per la part de Mequinensa, i que en l'actualitat ha esdevingut per als alemanys i anglesos un espai de certa notorietat per la pesca d'aquests peixos. Seguint aquesta premissa vam utilitzar certs passatges del dietari de guerra -de la batalla de l'Ebre de la Guerra Civil-, que el pare de la nostra mare havia escrit l'any 1938. De la mateixa manera que Riba-Roja d'Ebre era el lloc d'on venia l'avi patern.
Vam fer passar els dos germans per aquells paratges encara marcats en la memòria col·lectiva de molts habitants de la zona. La idea, però, dels dos avis separats per un riu durant la batalla, finalment va ser descartada en el muntatge final.
En aquest procés de muntatge, el que si va anar perfilant-se com una de les vies narratives de la història, va ser (amb la idea de fer-la surar com una pinzellada) el tema del paradís perdut. Plasmat en molts casos en el paisatge que, d'una manera o altra, estableix certs lligams amb les històries de què parlava el Barnils sobre coses que s'havien oblidat o que alguns no volien recordar. Quan ciutats i pobles estaven canviant, quan tot era una promesa per a una nova prosperitat. Quan la gent anava a l'aventura, buscant altres maneres de treballar, de viure la vida, i que el sidral de la guerra civil i la victòria dels militars feixistes sublebats contra la legalitat Republicana, va enfonsar definitivament.
Aquest món perdut d'aquells anys fundacionals, marcats per un esperit pioner, alegre i mofeta, farcit d'il·lusions i nous reptes - un món irrecuperable en molts casos -, serveix de fil conductor i acompanya als dos germans fins al final.
Marc Recha
NOTES DE PREMSA
CAHIERS DU CINÉMA
(...) “Dies d’Agost”, passejada feliç i sensual, és per sobre de tot una pel·lícula sobre la seva pròpia gènesis, un retorn als propis orígens. – NICOLAS AZALBERT
LIBÉRATION
“Dies d’Agost”, una pel·lícula de transició intranquil·la, no és un retrat d’un periodista difunt, sinó un autoretrat d’un cineasta català de 35 anys, mostra de sensualitat y de compromís: els seus jocs, els seus dubtes, les seves pors. – EDOUARD WAINTROP
L’HUMANITÉ
Lluminositat i lleugeresa són les dominants d’aquesta magnífica passejada sense entrebancs. – VINCENT OSTRIA
TÉLERAMA
Marc Recha ha fet a “Dies d’agost”, una experiència que recorda a “Gerry” de Gus Van Sant: un viatge en forma d’excursió cinematogràfica. – FRÉDÉRIC STRAUSS
LA VANGUARDIA
“Dies D’agost” és una aposta arriscada, o fàcil per a segons quin tipus d’espectadors, portada audaçment fins les últimes conseqüències. – LLUIS BONET
EL MUNDO
“Dies d’agost” és una road movie rural, sense telèfons mòbils, en la qual el paisatge, una vegada més, parla pel director. – ELENA CUESTA
FOTOGRAMAS
“Dies d’agost” demostra que Marc Recha no se’n va anar de vacances en va: el seu trajecte, tan secret com el del peix-gat que habita a l’embassament de Riba-Roja, és ferm i preciós, i anuncia futurs viatges encara més estimulants. – SERGI SANCHEZ
|
